dilluns, 16 d’octubre de 2017

DIE ZAUBERFLÖTE / LA FLAUTA MÀGICA


DIE ZAUBERFLÖTE
La Flauta Màgica
Música: Wolfgang Amadeus Mozart
Llibret: Emanuel Schikaneder

Repartiment:
Tamino           Charles Castronovo
Pamina           Golda Schulz
Papageno       Markus Werba
Reina de la Nit Kathryn Lewek
Sarastro          René Pape
Monostato     Greg Fedderly
Papagena       Ashley Emerson
Sacerdot        
Tres Dames     Wendy Bryn Harmer
                        Sarah Mesko
                        Tamara Mumford
Tres Esperits   Lucas Mann
                        Eliot Flowers
                        A. Jesse Schopflocher

Directora escènica: Julie Taymor


Cinemes Icària de Barcelona
14 d’octubre de 2017




Cor i Orquestra del Metropolitan de N.Y.
Director musical: James Levine (Director Emèrit del Metropolitan)



Dissabte 14 vam poder tornar a veure La Flauta Màgica des el Metropolitan de Nova York en els cinemes Icària de Barcelona.

Aquest cop variaré el format del meu comentari, ja que penso que la producció que vàrem veure s’ha de valorar en conjunt i no pas espigolar-la, ja que aquest cop prima el resultat final.

Les veus. Avui no personalitzaré ja que hi va haver unitat de to, si bé és cert que alguna veu no era la més apropiada pel paper, dins el marc general va quedar ben integrada de manera que tothom, al capdavall, va cantar força bé, sense que hi haguessin puntes a dalt o baix sinó que totes les veus es van conjuminar aconseguint una unitat de conjunt la qual cosa també s’agraeix. En ocasions trobem que es fa remarca amb un o dos cantants i se’n descuida la resta, sortosament no ha estat aquest el cas, el conjunt de veus va ser integrador, unitari, esdevenint, en aquest sentit, una representació molt acceptable.

L’escenografia. Si no vaig errada aquesta producció és del 2014. Veuran, m’hi he passat força hores pensant quin pòsit m’havia deixat la proposta de Julie Taymor, això vol dir que d’entrada no és una producció ni oblidable, ni que ens deixi indiferents, ni avorrida, que no és poca cosa. Tampoc trobava com precisar-la, he rebuscat diversos adjectius i finalment penso que el que millor la defineix és: oníricament exuberant, dit de manera positiva, cosa que no vol dir que tota ella m’hagi convençut, però en aquest cas he considerat que la proposta de la directora escènica m'ha semblat honesta, és a dir, que aquesta proposta se la creu i en la ofereix, en cap moment he tingut el sentiment que m’estava prenent el pèl, com em sembla en tant d’altres, sinó més aviat que J. Taymor oferia el millor que ella tenia. Assenyalar el maquillatge que defineix molt bé els personatges, caracteritzant el personatge de Monostato com si fos el Pingüí de Batmann, fent una picada d’ull al públic. També la directora va introduir, servint-se del personatge de Papageno, algunes petites llicències escèniques que van contribuir a fer el personatge més entranyable alhora que, mitjançant aquests afegits, bàsicament de gestualitat, actualitzava la proposta.

No deixin d’entrar aquí i veure les il.lustracions que hi ha dels personatges.

Pel que fa al Director Emèrit del Metropolitan, James Levine, com ja he comentat en d’altres ocasions, no ha estat mai un director que m’arribés a enlluernar, segueixo pensant el mateix, ara bé, és evident que tampoc menystinc la seva tasca, col·loquialment diríem: “no ens entenem”.

La sinopsi de l’òpera aquí.

El llibret, aquí

En aquesta pàgina trobaran informació ampliada de la gènesi de La Flauta Màgica.

Mostra de la caracterització:





Fotografies de la producció:











dilluns, 9 d’octubre de 2017

RETORN AL BLOC

THOMAS BERNHARD / XAVIER ALBERTÍ



LOS COMEBARATO
Thomas Bernhard
Traducció: Carlos Fortea
Cátedra
Madrid, 2012
137 págines




NORMA



NORMA
Música: Vincenzo Bellini
Llibret: Felice Romani

Intèrprets

Norma            Sondra Radvanovsky
Pollione          Joseph Calleja
Adalgisa          Joyce DiDonato
Oroveso          Mattew Rose
Clotilde           Michelle Bradley
Flavio              Adam Diegel

Cor i Orquestra del Metropolitan de N.Y.
Director musical         Carlo Rizzi
Director escena          David McVicar




Dissabte dia 07 d’octubre s’encetà la temporada d’òpera del Metropolitan de Nova York als cinemes Icària de Barcelona amb l’òpera que avui comentem.

Personalment, Norma és una òpera que si no està ben cantada m’acaba avorrint una mica ni tampoc és una òpera que una servidora sortiria corrents a comprar una entrada, no obstant cal dir que té moments musicalment molt atractius que ajuden , però com els dic bona part de l’èxit d’una representació de Norma rau amb uns bons cantants. I el dia 07 no va ser el cas.

Haig de dir primerament que la soprano Sondra Radvanovsky no ha estat mai una soprano que m’arribés a convèncer i desprès d’aquesta Norma penso que no anava errada. Servidora va trobar que la cantant mostrava una veu cansada. Va fer un abús dels piano i pianíssimi i en alguns casos fregava el falset. Va emetre una veu poc voluminosa, ja no la hi tenia però amb aquesta Norma s’ha fet força evident. A criteri meu no va ser una bona Norma. Podríem filar una  mica prim i assenyalar en quins punts la veu no la va acompanyar, però no cal ser tant llepafils.

Fa temps que Joyce DiDonato està en una procés de canvi de veu, conserva encara algunes agilitats però la veu està més greu i més fosca, això no és dit com una crítica, més aviat al contrari és l’evolució que tothom fa amb la seva veu. DiDonato és una mezzo força intel·ligent que prova d’adoptar nous papers acomodant-los al seu actual estat vocal, però aquest canvi encara no s’ha acabat de produir al centxcent, així doncs ens trobem amb una Adalgisa encara no apropiada a la metamofosi de la cantant. Amb això no vull expressar que DiDonato, cantant que dit de pas m’agrada força, no cantés bé, més aviat que hauria d’haver esperar una mica a assumir aquest paper.

Vaig trobar que les veus de Radvanovsky y DiDonato no acabaven de conjuminar-se bé.
Joseph Calleja és sempre un tenor eficaç, no fa llençar coets però sempre podem tenir la garantia que no fallarà, i això cal considerar-ho un mèrit. Va començar amb la veu no ven posada però ho va esmenar de seguida i va prosseguir la representació amb total seguretat.
Un altre que va mostrar símptomes de cansament va ser Mattew Rose, el seu paper d’Oroveso no va ser remarcable i difícilment quedarà en la memòria d’una servidora.

Molt bé, molt bé Michelle Bradley cantant que espero retrobar amb papers més destacats ja que el paper de Clotilde a Norma té petites intervencions que no van permetre més lluïment d’aquesta cantant.

Y finalment Adam Diegel, que va cantar correctament però no destacable.

Video promocional:

 

Passem al director i l’orquestra. Carlo Rizzi va posar més voluntat que eficàcia. No obstant es va mostrar atent als cantant ajudant-los en les seves evidents dificultats.

Quan la producció de David McVicar, honestament, aquest cop aquest director d’escena no ha estat gens encertat. Una producció  amb criteris de fa 10 anys, gens inspirada i a estones avorrida. Salvada principalment per la il·luminació.
 





Per l’argument aquí.

Per la sinopsi (en anglès) aquí.

Fragment de norma, però no d’aquesta producció, lamento que la veo estigui una mica desajustada, però això és el que hi ha que em sembli de qualitat.