dissabte, 25 de febrer del 2012

QUARTET QUIROGA (i invitats)


Quartet Quiroga:
Aitor Hevia
Cibran Sierra
Josep Puchades
HJelena Poggio

Invitats:
Jonathan Brown , viola (membre del Quartet Casals)
Erica Wise , violonchelo (membre del Trio Sherezade)

Palau de la Música Catalana
22 de febrer de 2012

Obres:
Mozart, Quintet per a cordes en re major, KV 593
R. Strauss, Sextet per a cordes de l'òpera Capriccio
Brahms, Sextet en sol major, op. 36


Han passat solament tres dies des que es va celebrar aquest concert al Palau de la Música Catalana i ja sembla que aquesta entrada vagi en retard o fins i tot que ja no tingui raó de ser, però bé..... ja saben que aquest bloc no té cap voluntat de viure en estat d’ansietat, així doncs consigno aquest concert quan tinc un momentet per fer-ho.

És el primer concert del cicle Da Camera, cicle que s’esdevé de (l’encertada) unió del cicle de cambra de Ibercamera i del cicle de cambra del Palau de la Música, i que tots els que estàvem abonats a ambdós cicles agraïm, sobretot per l’exemple que donen i de ben segur que totes dues entitats hi sortiran guanyant.

S’inicia el cicle amb el Quartet Quiroga, amb els invitats assenyalats més amunt, per tal de poder arrodonir la formació de sextet. Pel que fa al Quartet pròpiament no havia tingut oportunitat de sentir-los en viu. 

Formalment no puc posar ni un però..... van tocar pulcrament, els instruments podien sentir-se nítidament sense que cap d’ells sobresortís més que un altre, i el nucli dels quatre músics es mostra conjuntat, i de ben segur que no se’ls va escapar cap nota, però tot i així em va semblar un concert pla.

I vostès diran dona, però tots tres compositors tenen la seva pròpia personalitat, i tant!!, el sextet de Mozart en el seu primer moviment ja presenta un enfilat de dissonàncies de difícil execució, honestament, no puc dir que els Quiroga fossin els dissonants, però alhora, també és molt líric, el mateix podria dir del sextet d’Strauss, i aquest bloc va trobar que les dues peces van ser interpretatsdes més que amb lirisme amb morositat, s’entén que no és que hagin d’anar tocant com una locomotora (la Negra si és possilbe), senzillament es trobar-hi el temps apropiat, el qual evidentment no és el mateix per a tots els oients.  La segona part amb el sextet de Brahms, millor que la primera, però sense que em marxes aquell sentiment d'atonia.

I és que veuran, aquest bloc després d’anys de concerts, pensa que encara que els intèrprets és moguin, facin salts o donin mostres d’exuberància gestual, no es símptoma ni de comprensió de l’obra que executen, ni d’emoció ni de passió, de vegades un d’aquests gests pot ser solament un gest d’hàbit.

No fa gaire en el concert de René Pape, un amic em va comentar “no es despentina”, i què? Si quan canta hi posa intenció i sentiment en cada paraula que diu.

En aquests moments, a l’únic que li queda bé la incontinència gestual és a Rolando Villazón, perquè si no la pogués exterioritzar de ben segur que moriria de tristesa (aclariment: apreciació personal, aquest bloc no coneix ni ha vist mai a curta distància a R. V.).

Ja per acabar, dir que em va agradar molt la cel·lista Helena Poggio i que els Quiroga (i invitats) van oferir un bis del qual solament els puc dir que semblava Boccherini, quan ja sortia vaig coincidir, costat per costat, amb un director d’orquestra en actiu, de qui no diré el nom perquè no voldria que de la meva indiscreció se’n fes un ús inadequat, i empesant-me la vergonya li ho vaig preguntar, i em va confessar que també li semblava Boccherini però que no ho podia afirmar “hauria de saber-ho, però....”

El tastet:


Brahms-Sextet for Strings No. 1 in B flat Major Op. 18 (Complete) 

Isaac Stern, Alexander Schneider: violin-Milton Katims, Milton Thomas: viola-Pablo Casals, Madeline Foley: cello-Prades-1952- 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada